Veus? Veus? Ja t'ho deia jo: aquest xicot no és de fiar!

Resulta que no, que no sóc de fiar, tu.
Molta promesa de regularitat però va i m’estic mig any sense escriure ni la meva adreça.
Però tinc excusa:
M’estava petant de riure amb tot això de la crisi econòmica, veient com la gent que es pensava que la gallina dels ous d’or no només estava per pondre ous (d’or, és clar), sinó que també se la podien follar quan volguessin, i ara resulta que se’ls hi ha quedat la tita a dins.
Però bé, no tothom es traginava la gallina i ara que s’ha mort volen que tots paguem l’enterrament…
Ho sento, però a mi deixeu-me tranquil a la meva illa, amb les meves nenes esculturals i el meu cos massís torrant-se al sol, que amb mi no va la cosa…
Deixeu-me que us posi uns versets per animar-vos:

S’ha acabat el col·loqui,
ningú no dubta que el món s’ha torçat,
i ara que ningú no s’equivoqui,
per molt que la gent es retoqui
qui nasqué lleig, lleig s’ha quedat.

Jo no estic per cirurgies,
i molt menys de les estètiques,
quan se’m fonguin les bugies,
que algú digui frases herètiques,
i que m’enterrin sota les vies.

Sóc tan ric que he fet la volta
i torno a ser pobre sense cartera,
tot i sonar, segurament, poca-solta,
(i ara que ningú ens escolta)
tinc la sort d’aquell que res no espera,
tinc trempera (matinera)
i la vida ben resolta…

I ara diuen que hi ha crisi financera,
que la banca acabarà amb el coll trencat,
i dic jo: Ja n’hi ha prou de melangies!
visquem tots com John Travolta
i que el nostre sex-appeal provoqui
grapats d’escalfamentes frenètiques!

Apa, petons de pitimini del sempre vostre: Adonis.

Ai, coi! Si tinc un bloc!

Hola!

Ai, coi! Si tinc un bloc!

Res, que ara acabo de recordar que vaig obrir una bitàcora i m’he dit “au, va, regala als teus admiradors una petita entrada al diari, que si no moriran d’inanició Adonisiaca”, i per un cop (i sense que serveixi de precedent) m’he contestat amb amabilitat i acord, cosa que m’agraeixo sincerament perquè m’estava començant a cansar dels meus autoinsults.

Bé, la gran Literatura en petites dosis té més bon gust.

I és que, després de la setmana i mitja de sexe desenfrenat que vaig passar amb les bessones guarrindongues, havia perdut la noció del temps (i unes quantes kilocalories, per què negar-ho) i no m’havia adonat que tenia la bitàcora abandonada.

Faré fora al meu secretari.

No us amoïneu, canalla, que a partir d’ara seré més regular (en el sentit de regularitat, no de qualitat) en les meves aparicions cibernètiques.

Petonets d’aquests llavis meus tan versàtils.

Adonis

2 de Febrer, un dia com qualsevol altre (dins d'un any de traspàs com qualsevol altre any de traspàs)

I parlant de traspassos...

He estat rumiant si decideixo donar el meu cos a la Ciència un cop abandoni aquest món. La veritat és que, probablement, la Ciència no gosi manipular una joia semblant, i traspassi aquesta responsabilitat a algun museu d’Art Contemporani. Però, i si el Museu d’Art Contemporani més important del món contracta al millor conservador de peces úniques i aquest no es veu prou capacitat per tenir cura de les meves restes? Això seria, de ben segur, motiu per què el Museu rebutgés l’oferiment de custodiar-me. I aleshores què? Donarien el meu cos a l’Església, doncs? Però què passaria si les diferents religions del planeta comencessin a reclamar el meu cos com a patrimoni propi? Per què l’hauria de tenir només una religió? Podrien organitzar-se aldarulls i protestes arreu, aldarulls que acabarien provocant cruentes guerres religioses que destruirien la civilització tal i com la coneixem.
No, he arribat a la conclusió que no puc donar el meu cos a la Ciència (aquells inútils covards inicials que es tragueren el marró de sobre) si vull evitar la fi del món un cop em mori.
Així, doncs, per tal que el meu cos no s’acabi deteriorant a tres metres sota terra (convertit en delicatessen per a cucs) o dins d’una preciosa urneta ceràmica amb motius bucòlics i tapa hermètica, he pres dues decisions que crec molt assenyades:

La primera, treure-li tot el suc al meu cos mentre pugui i em funcioni.
I la segona i més important per la seva dificultat, NO MORIR-ME.

Si és que no sé com puc ser tan i tan intel·ligent, cony, que a vegades flipo amb mi mateix i tot.

Veus? Problema resolt.

(Vaig a trucar aquelles estrelles porno bessones i guarrindongues a veure si m’ajuden una estona a dur a terme la primera decisió!)

Au, fins la propera.

Adonis

Neixement espontani d'un bloc

Aquest matí m’he despertat amb ganes de transcendir i m’he dit:
-Ei, escolta, per què no et fas un bloc?
-No diguis bajanades, gilipolles! –m’he contestat amb veu pastosa (és que als matins no hi ha qui m’aguanti).
-Vés a cagar! –he exclamat, ofès, i m’he encès la cigarreta d’abans d’esmorzar.
Així que, de mal humor amb mi mateix només llevar-me, he recorregut els déu metres de passadís que separen la meva suite de la cuina de 42 metres quadrats del meu modest apartament, disposat a fer-me un frugal esmorzar a base de xampany Laurent Perrier i pernil de pota negra cinc jotes. Amb pa amb tomàquet, això sí.
Després d’esmorzar he començat a fer el meu bloc, pensant en com seran d’afortunats els internautes que decideixin visitar-lo.
Per començar, la meva intenció és explicar, dia a dia, la meva vida en aquestes línies, tant l’actual com la passada, oferir-vos les meves grans dots de rapsoda, poeta i escriptor i compartir amb qui visiti aquesta bitàcora el goig de la meva modesta companyia.
Així que res, a gaudir, a gaudir!!

Adonis