I parlant de traspassos...
He estat rumiant si decideixo donar el meu cos a la Ciència un cop abandoni aquest món. La veritat és que, probablement, la Ciència no gosi manipular una joia semblant, i traspassi aquesta responsabilitat a algun museu d’Art Contemporani. Però, i si el Museu d’Art Contemporani més important del món contracta al millor conservador de peces úniques i aquest no es veu prou capacitat per tenir cura de les meves restes? Això seria, de ben segur, motiu per què el Museu rebutgés l’oferiment de custodiar-me. I aleshores què? Donarien el meu cos a l’Església, doncs? Però què passaria si les diferents religions del planeta comencessin a reclamar el meu cos com a patrimoni propi? Per què l’hauria de tenir només una religió? Podrien organitzar-se aldarulls i protestes arreu, aldarulls que acabarien provocant cruentes guerres religioses que destruirien la civilització tal i com la coneixem.
No, he arribat a la conclusió que no puc donar el meu cos a la Ciència (aquells inútils covards inicials que es tragueren el marró de sobre) si vull evitar la fi del món un cop em mori.
Així, doncs, per tal que el meu cos no s’acabi deteriorant a tres metres sota terra (convertit en delicatessen per a cucs) o dins d’una preciosa urneta ceràmica amb motius bucòlics i tapa hermètica, he pres dues decisions que crec molt assenyades:
La primera, treure-li tot el suc al meu cos mentre pugui i em funcioni.
I la segona i més important per la seva dificultat, NO MORIR-ME.
Si és que no sé com puc ser tan i tan intel·ligent, cony, que a vegades flipo amb mi mateix i tot.
Veus? Problema resolt.
(Vaig a trucar aquelles estrelles porno bessones i guarrindongues a veure si m’ajuden una estona a dur a terme la primera decisió!)
Au, fins la propera.
Adonis
He estat rumiant si decideixo donar el meu cos a la Ciència un cop abandoni aquest món. La veritat és que, probablement, la Ciència no gosi manipular una joia semblant, i traspassi aquesta responsabilitat a algun museu d’Art Contemporani. Però, i si el Museu d’Art Contemporani més important del món contracta al millor conservador de peces úniques i aquest no es veu prou capacitat per tenir cura de les meves restes? Això seria, de ben segur, motiu per què el Museu rebutgés l’oferiment de custodiar-me. I aleshores què? Donarien el meu cos a l’Església, doncs? Però què passaria si les diferents religions del planeta comencessin a reclamar el meu cos com a patrimoni propi? Per què l’hauria de tenir només una religió? Podrien organitzar-se aldarulls i protestes arreu, aldarulls que acabarien provocant cruentes guerres religioses que destruirien la civilització tal i com la coneixem.
No, he arribat a la conclusió que no puc donar el meu cos a la Ciència (aquells inútils covards inicials que es tragueren el marró de sobre) si vull evitar la fi del món un cop em mori.
Així, doncs, per tal que el meu cos no s’acabi deteriorant a tres metres sota terra (convertit en delicatessen per a cucs) o dins d’una preciosa urneta ceràmica amb motius bucòlics i tapa hermètica, he pres dues decisions que crec molt assenyades:
La primera, treure-li tot el suc al meu cos mentre pugui i em funcioni.
I la segona i més important per la seva dificultat, NO MORIR-ME.
Si és que no sé com puc ser tan i tan intel·ligent, cony, que a vegades flipo amb mi mateix i tot.
Veus? Problema resolt.
(Vaig a trucar aquelles estrelles porno bessones i guarrindongues a veure si m’ajuden una estona a dur a terme la primera decisió!)
Au, fins la propera.
Adonis