dissabte, 2 de febrer del 2008

2 de Febrer, un dia com qualsevol altre (dins d'un any de traspàs com qualsevol altre any de traspàs)

I parlant de traspassos...

He estat rumiant si decideixo donar el meu cos a la Ciència un cop abandoni aquest món. La veritat és que, probablement, la Ciència no gosi manipular una joia semblant, i traspassi aquesta responsabilitat a algun museu d’Art Contemporani. Però, i si el Museu d’Art Contemporani més important del món contracta al millor conservador de peces úniques i aquest no es veu prou capacitat per tenir cura de les meves restes? Això seria, de ben segur, motiu per què el Museu rebutgés l’oferiment de custodiar-me. I aleshores què? Donarien el meu cos a l’Església, doncs? Però què passaria si les diferents religions del planeta comencessin a reclamar el meu cos com a patrimoni propi? Per què l’hauria de tenir només una religió? Podrien organitzar-se aldarulls i protestes arreu, aldarulls que acabarien provocant cruentes guerres religioses que destruirien la civilització tal i com la coneixem.
No, he arribat a la conclusió que no puc donar el meu cos a la Ciència (aquells inútils covards inicials que es tragueren el marró de sobre) si vull evitar la fi del món un cop em mori.
Així, doncs, per tal que el meu cos no s’acabi deteriorant a tres metres sota terra (convertit en delicatessen per a cucs) o dins d’una preciosa urneta ceràmica amb motius bucòlics i tapa hermètica, he pres dues decisions que crec molt assenyades:

La primera, treure-li tot el suc al meu cos mentre pugui i em funcioni.
I la segona i més important per la seva dificultat, NO MORIR-ME.

Si és que no sé com puc ser tan i tan intel·ligent, cony, que a vegades flipo amb mi mateix i tot.

Veus? Problema resolt.

(Vaig a trucar aquelles estrelles porno bessones i guarrindongues a veure si m’ajuden una estona a dur a terme la primera decisió!)

Au, fins la propera.

Adonis

divendres, 1 de febrer del 2008

Neixement espontani d'un bloc

Aquest matí m’he despertat amb ganes de transcendir i m’he dit:
-Ei, escolta, per què no et fas un bloc?
-No diguis bajanades, gilipolles! –m’he contestat amb veu pastosa (és que als matins no hi ha qui m’aguanti).
-Vés a cagar! –he exclamat, ofès, i m’he encès la cigarreta d’abans d’esmorzar.
Així que, de mal humor amb mi mateix només llevar-me, he recorregut els déu metres de passadís que separen la meva suite de la cuina de 42 metres quadrats del meu modest apartament, disposat a fer-me un frugal esmorzar a base de xampany Laurent Perrier i pernil de pota negra cinc jotes. Amb pa amb tomàquet, això sí.
Després d’esmorzar he començat a fer el meu bloc, pensant en com seran d’afortunats els internautes que decideixin visitar-lo.
Per començar, la meva intenció és explicar, dia a dia, la meva vida en aquestes línies, tant l’actual com la passada, oferir-vos les meves grans dots de rapsoda, poeta i escriptor i compartir amb qui visiti aquesta bitàcora el goig de la meva modesta companyia.
Així que res, a gaudir, a gaudir!!

Adonis